Ara fa poc més de dos anys, Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) va sacsejar el panorama literari català amb la novel·la Primavera, estiu, etc. La història estava protagonitzada per l’Èlia de Cal Padró, una arquitecta de 34 anys, barcelonina d’adopció, amb problemes de feina i de parella, que decideix tornar a la Ribera d’Ebre, la seva terra natal, per posar en ordre a la seva vida. El llibre va calar molt bé entre els ambients lletraferits de Barcelona. Estic segur, però, que la generació d’ebrencs nascuts entre el final dels setanta i el principi dels vuitanta, que hem estudiat a Barcelona i que professionalment hem crescut lluny de casa vam assaborir-la de manera diferent, perquè aquella no deixava de ser la nostra pròpia història.
Com Rojals, l’escriptor Joan Todó (La Sénia, 1977) forma part d’aquests joves —potser, ja no tan joves— nascuts amb la democràcia espanyola, crecuts en els anys vuitanta dels González i els Pujol, emigrants estudiantils dels noranta, ara assetjats per la crisi econòmica, professional i, sovint, també vital. I en el llibre L’horitzó primer, Todó traspua el pesimisme d’aquesta generació desorientada, que busca en les arrels la manera de repensar-se. Amb un barreja ambigua d’autobiografia, assaig i ficció literària, Todó hi explica com l’atur l’obliga a deixar Barcelona per traslladar-se a casa dels pares a la Sénia. Des del seu poble natal reflexiona sobre la vida a pagès i la urbana, sobre la càrrega de les arrels i la cultura, l’existència i els atzucacs vitals. I ho fa amb una narrativa clara, sincera, experimentada i rica en vocabulari. Parla d’allò local sense caure en la carrincloneria. Defuig de l’esnobisme però és aboslutament modern. Com ja va demostrar en el llibre de contes A butxacades, Todó és un escriptor que ha vingut per quedar-se, per engreixar les lletres catalanes i situar els paisatges del Montsià en el mapa literari de Catalunya. (Foto: Editorial Afers)
Deixa un comentari